Diu al-Mutamid: «quan parla és com quan es desfà el fil de les perles». Imagino que el fil del collaret s’esquinça i de sobte cauen les perles una rere l’altra com versos d’un poema.
L’exposició es pot explicar amb aquesta mateixa imatge: escultures i objectes i dibuixos com perles d’un collaret desfet —o per fer—.
El fet creatiu és un camí que passa pel llindar de la joia.
Les peces que formen part de l’exposició són peces que s’acosten al món de la joieria, pel material, per la mida, o perquè es poden posar.
La Maria Diez Serrat, escultora, joiera, i amiga, escriu aquest text que amb aparent senzillesa, explica en profunditat, i completa i acompanya l’exposició.
Al llindar de la joia
/Maria Diez Serrat
Vaig conèixer la Tura cursant juntes el Màster de Producció i Investigació Artística a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Disposàvem d’un gran espai per treballar i, entre tot l’enrenou de processos escultòrics, performatius i instal·latius que feien que l’espai es transformés contínuament, la Tura sempre es mantenia al costat de la finestra, asseguda al mateix tamboret, davant la mateixa taula, observant les mateixes flors. En silenci, ocupant poc espai i sense pressa, anava sobreposant taques aquoses sobre blanc, fins a revelar pètal a pètal, estam a estam, pistil a pistil, la imatge exacta de cadascuna de les flors que guardava a la seva llibreta (𝘍𝘭𝘰𝘳𝘪𝘵𝘴). A través de dibuixar-les, les comprenia amb els cinc sentits i les carregava d’un valor excepcional.
Anomenem joia a allò que li conferim valor, però el valor el defineix cadascú amb la seva mirada, i la Tura sap captar, amb ulls afamats, qualitats amagades en les coses petites, marginals i passatgeres. Com les espines de rosa que ella tria amb cura per fondre-les en aquest cos eriçat que pesa quan l’agafes (𝘌𝘴𝘧𝘦𝘳𝘢 𝘥’𝘦𝘴𝘱𝘪𝘯𝘦𝘴), o la llàgrima que rellisca galta avall; instant que ella reté en un cristall blau que penja d’una fina cadena subjectada per nas i orella (𝘓𝘭𝘢̀𝘨𝘳𝘪𝘮𝘢).
La joia també es caracteritza per ser un objecte portable i es converteix momentàniament en una extensió corporal, però la Tura descobreix les joies intrínseques de cada cos, com les venes del braç que la pell translúcida deixa entreveure (𝘓𝘦𝘴 𝘷𝘦𝘯𝘦𝘴 𝘥𝘦𝘭 𝘮𝘢𝘳𝘣𝘳𝘦), o la taca de naixement que decora la seva esquena com un tatuatge, i que ella trasllada i sosté a la mà, com qui agafa un tresor i en fa ofrena (𝘋𝘦𝘴𝘪𝘨).
Tura Sanglas és una artista que no funciona per teories discursives, i encara menys per modes. Crea a partir de gestos elegants, precisos i contundents: no els manca res ni els sobra res. Juga a fer transposicions, posant en un mateix pla d’escala i valor qualsevol entitat corporal. Així és com el cos pot ser una planta, una vall o una poma, i la joia poden ser els ulls que ella dibuixa a la planta (𝘈𝘳𝘨𝘰𝘴), el riu que embolcalla la vall (𝘌𝘭 𝘤𝘦𝘭 𝘦𝘴 𝘧𝘰𝘯 𝘢 𝘭𝘢 𝘷𝘢𝘭𝘭), o els líquens que abriguen la poma, que mereix el seu propi jardí (𝘌𝘭 𝘫𝘢𝘳𝘥𝘪́ 𝘥𝘦 𝘭𝘢 𝘱𝘰𝘮𝘢).
L’altre dia em deia que per ella les flors són les joies que decoren la terra; així de clar, senzill i bonic.
/Escrit de Maria Diez Serrat publicat al quadríptic de l’exposició “Al llindar de la joia”, 2021, del Museu Can Mario de la Fundació Vila Casas (Palafrugell).
Agraïments/ Maria Diez Serrat
/Fulletó de l’exposició
Al llindar de la joia 2021
5/6 – 4/7 2021
Museu Can Mario, Palafrugell
Fundació Vila Casas
Diu al-Mutamid: «quan parla és com quan es desfà el fil de les perles». Imagino que el fil del collaret s’esquinça i de sobte cauen les perles una rere l’altra com versos d’un poema.
L’exposició es pot explicar amb aquesta mateixa imatge: escultures i objectes i dibuixos com perles d’un collaret desfet —o per fer—.
El fet creatiu és un camí que passa pel llindar de la joia.
Les peces que formen part de l’exposició són peces que s’acosten al món de la joieria, pel material, per la mida, o perquè es poden posar.
La Maria Diez Serrat, escultora, joiera, i amiga, escriu aquest text que amb aparent senzillesa, explica en profunditat, i completa i acompanya l’exposició.
Al llindar de la joia
/Maria Diez Serrat
Vaig conèixer la Tura cursant juntes el Màster de Producció i Investigació Artística a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Disposàvem d’un gran espai per treballar i, entre tot l’enrenou de processos escultòrics, performatius i instal·latius que feien que l’espai es transformés contínuament, la Tura sempre es mantenia al costat de la finestra, asseguda al mateix tamboret, davant la mateixa taula, observant les mateixes flors. En silenci, ocupant poc espai i sense pressa, anava sobreposant taques aquoses sobre blanc, fins a revelar pètal a pètal, estam a estam, pistil a pistil, la imatge exacta de cadascuna de les flors que guardava a la seva llibreta (𝘍𝘭𝘰𝘳𝘪𝘵𝘴). A través de dibuixar-les, les comprenia amb els cinc sentits i les carregava d’un valor excepcional.
Anomenem joia a allò que li conferim valor, però el valor el defineix cadascú amb la seva mirada, i la Tura sap captar, amb ulls afamats, qualitats amagades en les coses petites, marginals i passatgeres. Com les espines de rosa que ella tria amb cura per fondre-les en aquest cos eriçat que pesa quan l’agafes (𝘌𝘴𝘧𝘦𝘳𝘢 𝘥’𝘦𝘴𝘱𝘪𝘯𝘦𝘴), o la llàgrima que rellisca galta avall; instant que ella reté en un cristall blau que penja d’una fina cadena subjectada per nas i orella (𝘓𝘭𝘢̀𝘨𝘳𝘪𝘮𝘢).
La joia també es caracteritza per ser un objecte portable i es converteix momentàniament en una extensió corporal, però la Tura descobreix les joies intrínseques de cada cos, com les venes del braç que la pell translúcida deixa entreveure (𝘓𝘦𝘴 𝘷𝘦𝘯𝘦𝘴 𝘥𝘦𝘭 𝘮𝘢𝘳𝘣𝘳𝘦), o la taca de naixement que decora la seva esquena com un tatuatge, i que ella trasllada i sosté a la mà, com qui agafa un tresor i en fa ofrena (𝘋𝘦𝘴𝘪𝘨).
Tura Sanglas és una artista que no funciona per teories discursives, i encara menys per modes. Crea a partir de gestos elegants, precisos i contundents: no els manca res ni els sobra res. Juga a fer transposicions, posant en un mateix pla d’escala i valor qualsevol entitat corporal. Així és com el cos pot ser una planta, una vall o una poma, i la joia poden ser els ulls que ella dibuixa a la planta (𝘈𝘳𝘨𝘰𝘴), el riu que embolcalla la vall (𝘌𝘭 𝘤𝘦𝘭 𝘦𝘴 𝘧𝘰𝘯 𝘢 𝘭𝘢 𝘷𝘢𝘭𝘭), o els líquens que abriguen la poma, que mereix el seu propi jardí (𝘌𝘭 𝘫𝘢𝘳𝘥𝘪́ 𝘥𝘦 𝘭𝘢 𝘱𝘰𝘮𝘢).
L’altre dia em deia que per ella les flors són les joies que decoren la terra; així de clar, senzill i bonic.
/Escrit de Maria Diez Serrat publicat al quadríptic de l’exposició “Al llindar de la joia”, 2021, del Museu Can Mario de la Fundació Vila Casas (Palafrugell).
Agraïments/ Maria Diez Serrat
/Fulletó de l’exposició
Al llindar de la joia 2021
5/6 – 4/7 2021
Museu Can Mario, Palafrugell
Fundació Vila Casas