Foto 1/ Chinese Landscape Tattoo, Num 6 (1999), obra de Huang Yan. ©Huang Yan
Ombres és una petita exposició de diàleg amb una obra del fons de fotografia de la Fundació Vila Casas. L’obra triada va ser “Chinese Landscape Tattoo, Num 6” (1999), de Huang Yan. I les dues peces escollides per establir-hi el dièleg vàren ser Carena i Ombra, que posava títol a l’exposició. No conservo fotografies de la mostra, però se’n va editar un petit desplegable (vegueu imatges) amb el següent escrit de Teresa Blanch:
La mirada tàctil o el paisatge dels cossos
/Teresa Blanch Malet
Tura Sanz i Huang Yan comparteixen un mateix sentit donat al dibuix. Per ambdós artistes és el medi a través del qual la mirada es torna tàctil. Amb el dibuix ressegueixen els cossos d’una particular manera per trobar-hi possibles paisatges en el seu interior. Amb aquesta senzilla acció connecten amb espais generatrius, i ens porten davant nous indrets que coneixem no tant a través de la percepció sinó a través de les nostres experiències físiques del món.
Les “carenes” que l’artista catalana Tura Sanz dibuixa amb fines línies sintètiques, mostren una observació radical del cos que evoca skylines abismals. Son trets lineals antidescriptius, a mode d’impremtes preformals que tenen el valor de connectar allò pròxim amb allò llunyà: els monticles de la carn i l’ossada del cos humà, que la mirada extrau del propi cos jacent, dibuixen uns contorns que van més enllà de la descripció de la figura humana i es fan tot u amb les serralades d’un horitzó infinit. Insinuen paisatges figurats on l’organisme natural funciona igual, ja sigui home o muntanya, perquè en definitiva les carenes delimiten perfils de natura i, aquí, assenyalen de forma molt clara la seva identitat orgànica compartida.
El dibuix «Ombra» participa també d’aquesta simbiosi entre allò que es pot tocar i allò que resulta inabastable. El cos rugós d’un vidre projecta una ombra espessa de línies ondulants sobre una paret blanca, que Tura tracta de retenir per medi d’un dibuix lent —fet quasi a les palpentes— en llargues sessions de calca directa. En rebre una llum puntual que el travessa enmig de la foscor, el cos del vidre esdevé pantalla d’ombres sobre la superfície blanca de l’altra banda, on trasllada una dinàmica conformació d’impressions corpòries naturals, que deixen rastres associables a grans masses d’aigua o de terra llaurada, que també podrien suggerir un desert de dunes o el cos estriat d’un animal… Paisatges de textures corpòries que Tura transporta al seu dibuix fet a llapis, gravant-les pacientment línia a línia sobre el paper perquè, de nou, ens facin evocar valors concrets d’un ampli món organicista.
L’artista xinès Huang Yan utilitza com a suport la figura humana de la que també n’obvia la identitat perquè aspira a fondre-la amb una natura més total. Tracta la pell com un llenç que rep dibuixos de paisatges fets segons la tradició xinesa. Uns dibuixos que vesteixen els cossos tot seguint les traces i textures d’aquell cos sobre el que es proposen encaixar i prendre vida. Ambdues corporeïtats interactuen a través d’un dibuix que està plenament connectat al cos i que es supedita a ell en tot el procés de gravar la seva impremta sobre l’esquena o el pit i continuar pels braços que hi prenen diferents postures.
Les arbredes, els camins, la vegetació, els cims… es despleguen pel cos humà tot vorejant els seus solcs, expandint-se per les amples explanades, entrant en les seves convexitats fins enfilar els estrets passos… talment com si el tors humà fos una orografia bàsica que cal entendre i per la qual convé deixar-se guiar. Amb una mirada tàctil, semblant a la que utilitza Tura Sanz, el dibuix que s’hi va instal·lant experimenta la possibilitat de traçar una orografia emergent en cada superfície corporal, que compromet les seves respectives autonomies, per acabar construint fets naturals únics que entrellacen, de forma plenament imbricada, ambdues realitats.
En les obres de Tura Sanz i Huang Yan la naturalesa del cos humà i del paisatge són posats en un mateix pla d’igualtat per tal que els seus organismes mutus s’intercanviïn propietats i facin aflorar una imatge prenaturalista, on la condició ontològica d’allò natural hi prevalgui per sobre d’identificacions específiques de persones o llocs.
Els dos artistes tenen la rara, esplèndida i poc habitual capacitat de fer encabir el macrolloc en microespais tàctils, per fer conscient l’espectador que el paisatge és una convenció sofisticada de l’organicitat i que aquesta —com a estadi anterior— té el poder de contenir-los i, fins i tot, d’invocar-los a tots.
/Escrit de Teresa Blanch Malet publicat al fulletó de l’exposició “Ombres, diàlegs amb la col·lecció” al 2016, al Museu Palau Solterra de la Fundació Vila Casas.
Ombres, diàlegs amb la col·lecció 2016
11/6 – 27/11 2016
Museu Palau Solterra, Torroella de Montgrí
Fundació Vila Casas
Foto 1/ Chinese Landscape Tattoo, Num 6 (1999), obra de Huang Yan. ©Huang Yan
Ombres és una petita exposició de diàleg amb una obra del fons de fotografia de la Fundació Vila Casas. L’obra triada va ser “Chinese Landscape Tattoo, Num 6” (1999), de Huang Yan. I les dues peces escollides per establir-hi el dièleg vàren ser Carena i Ombra, que posava títol a l’exposició. No conservo fotografies de la mostra, però se’n va editar un petit desplegable (vegueu imatges) amb el següent escrit de Teresa Blanch:
La mirada tàctil o el paisatge dels cossos
/Teresa Blanch Malet
Tura Sanz i Huang Yan comparteixen un mateix sentit donat al dibuix. Per ambdós artistes és el medi a través del qual la mirada es torna tàctil. Amb el dibuix ressegueixen els cossos d’una particular manera per trobar-hi possibles paisatges en el seu interior. Amb aquesta senzilla acció connecten amb espais generatrius, i ens porten davant nous indrets que coneixem no tant a través de la percepció sinó a través de les nostres experiències físiques del món.
Les “carenes” que l’artista catalana Tura Sanz dibuixa amb fines línies sintètiques, mostren una observació radical del cos que evoca skylines abismals. Son trets lineals antidescriptius, a mode d’impremtes preformals que tenen el valor de connectar allò pròxim amb allò llunyà: els monticles de la carn i l’ossada del cos humà, que la mirada extrau del propi cos jacent, dibuixen uns contorns que van més enllà de la descripció de la figura humana i es fan tot u amb les serralades d’un horitzó infinit. Insinuen paisatges figurats on l’organisme natural funciona igual, ja sigui home o muntanya, perquè en definitiva les carenes delimiten perfils de natura i, aquí, assenyalen de forma molt clara la seva identitat orgànica compartida.
El dibuix «Ombra» participa també d’aquesta simbiosi entre allò que es pot tocar i allò que resulta inabastable. El cos rugós d’un vidre projecta una ombra espessa de línies ondulants sobre una paret blanca, que Tura tracta de retenir per medi d’un dibuix lent —fet quasi a les palpentes— en llargues sessions de calca directa. En rebre una llum puntual que el travessa enmig de la foscor, el cos del vidre esdevé pantalla d’ombres sobre la superfície blanca de l’altra banda, on trasllada una dinàmica conformació d’impressions corpòries naturals, que deixen rastres associables a grans masses d’aigua o de terra llaurada, que també podrien suggerir un desert de dunes o el cos estriat d’un animal… Paisatges de textures corpòries que Tura transporta al seu dibuix fet a llapis, gravant-les pacientment línia a línia sobre el paper perquè, de nou, ens facin evocar valors concrets d’un ampli món organicista.
L’artista xinès Huang Yan utilitza com a suport la figura humana de la que també n’obvia la identitat perquè aspira a fondre-la amb una natura més total. Tracta la pell com un llenç que rep dibuixos de paisatges fets segons la tradició xinesa. Uns dibuixos que vesteixen els cossos tot seguint les traces i textures d’aquell cos sobre el que es proposen encaixar i prendre vida. Ambdues corporeïtats interactuen a través d’un dibuix que està plenament connectat al cos i que es supedita a ell en tot el procés de gravar la seva impremta sobre l’esquena o el pit i continuar pels braços que hi prenen diferents postures.
Les arbredes, els camins, la vegetació, els cims… es despleguen pel cos humà tot vorejant els seus solcs, expandint-se per les amples explanades, entrant en les seves convexitats fins enfilar els estrets passos… talment com si el tors humà fos una orografia bàsica que cal entendre i per la qual convé deixar-se guiar. Amb una mirada tàctil, semblant a la que utilitza Tura Sanz, el dibuix que s’hi va instal·lant experimenta la possibilitat de traçar una orografia emergent en cada superfície corporal, que compromet les seves respectives autonomies, per acabar construint fets naturals únics que entrellacen, de forma plenament imbricada, ambdues realitats.
En les obres de Tura Sanz i Huang Yan la naturalesa del cos humà i del paisatge són posats en un mateix pla d’igualtat per tal que els seus organismes mutus s’intercanviïn propietats i facin aflorar una imatge prenaturalista, on la condició ontològica d’allò natural hi prevalgui per sobre d’identificacions específiques de persones o llocs.
Els dos artistes tenen la rara, esplèndida i poc habitual capacitat de fer encabir el macrolloc en microespais tàctils, per fer conscient l’espectador que el paisatge és una convenció sofisticada de l’organicitat i que aquesta —com a estadi anterior— té el poder de contenir-los i, fins i tot, d’invocar-los a tots.
/Escrit de Teresa Blanch Malet publicat al fulletó de l’exposició “Ombres, diàlegs amb la col·lecció” al 2016, al Museu Palau Solterra de la Fundació Vila Casas.
Ombres, diàlegs amb la col·lecció 2016
11/6 – 27/11 2016
Museu Palau Solterra, Torroella de Montgrí
Fundació Vila Casas
Relacionats